Entrevista a Joan Vicens Tarré (president de la AMC)

Joan Vicens es el president de l´AMC (l´Associació de professionals de la museologia de Catalunya)

[Versión en castellano]


L’Associació de professionals de la museologia, acull a tots els professionals dels museus i del patrimoni cultural de Catalunya. Tenint en compte que s’entén com a Museologia el “Conjunt de teories sobre els museus com a institució i sobre llur funció dins la societat» (IEC), a El Museu Transformador reivindiquem el terme museista més que no pas museòleg, per definir totes aquelles persones que ens dediquem a treballar en el món dels museus i del patrimoni amb independència del lloc que ocupin ja que és més inclusiu. Quina és la teva opinió?

La nostra entitat representa a totes les persones que, associades, treballen en el món dels museus des de diferents àmbits. Ja sigui des de les administracions públiques, com des del sector privat. La nostra voluntat ja és ser inclusiu. Penso que tothom té el seu paper cabdal per a la gestió del patrimoni: professionals de l’educació, de la conservació, de la comunicació, de la gestió i de la direcció.

Joan Vicens Tarré, president de l´AMC

Utilitzar el substantiu museòleg/a (persona versada en museologia) o “museista” (que l’EIC no recull) no penso que faci variar l’essència de l’AMC. Malgrat això, entenc la vostra proposta, per a mi la pràctica de la professió ha d’estar sempre molt vinculada amb el conjunt de teories que giren entorn del museu i, per tant, m’inclino més pel terme museòleg/a que museista.

Pepe Serra, director del Museu Nacional d’Art de Catalunya,denuncia que Catalunya no té una política de museus de país en gran part perquè el desgavell de dependències orgàniques de diferents administracions i fundacions dels museus de Catalunya, ho dificulta. Hi estàs d’acord? Creus que malgrat això es podrien trobar maneres per resoldre-ho?

És cert que el fet d’existir múltiples titularitats dels equipaments patrimonials de casa nostra no ajuda a establir polítiques unificades. Amb tot, però, deu ni do les estratègies conjuntes que es porten a terme des dels museus. Recordem l’existència de les xarxes territorials i les xarxes temàtiques que articulen nombrosos museus de tot el territori català. Cert que una simplificació de l’administració facilitaria molt les coses. I per sobre de tot una major inversió en recursos, sobretot humans.

Parlem de joves als museus. Es diu molt sovint que no els visiten però les dades no ho confirmen. Segons l’enquesta de visitants del 2021 de l’Observatori de Públics del Patrimoni de Catalunya, el 47,35% dels joves de 20 a 24 anys van visitar museus o un 48,2% dels de 25 a 34, mentre que els adults de 35 a 54 ho van fer en un 40,6%. No penses que ja és hora de trencar alguns axiomes no verificats i que els museus ens centrem en fer propostes que siguin realment inclusives per a tothom més enllà de l’edat?

El tema dels públics que ens visiten sempre ha estat un tema molt important que es treballa intensament des de totes les direccions dels museus. Captar el públic jove sempre ha generat interès per part dels museus, perquè és el públic que està més vinculat amb el present. Els àmbits de consum cultural dels joves són molt canviants i ràpids, per la qual cosa des dels equipaments cal saber-se adaptar i ser prou llaminers perquè hi vagin. El públic jove està avesat a conviure amb unes eines tecnològiques que ja les tenen interioritzades. Eines que cal utilitzar en qualsevol llenguatge museogràfic amb el qual vulguem captar el seu interès.

Però teniu raó que els museus han d’anar treballar propostes que puguin integrar el ventall més ampli de públics, començant per les exposicions.

Si seguim amb aquest tema, la dada que sí està comprovada és que als museus d’art hi assisteixen majoritàriament adults, mentre que als de ciència els adults, simplificant molt, hi van per acompanyar els infants. Com hauríem d’actuar perquè això no fos així? Quin paper creus que hi pot tenir el llenguatge museogràfic, el com es mostren els objectes i fenòmens a les exposicions?

Si parlem de museus d’art i de museus de ciència, estem parlant de dos tipus molt diferents de centres. I també és molt diferent el valor que les persones atorguen a una obra d’art i a un objecte natural. Les seves especificitats requereixen uns llenguatges museogràfics diferents. Dit això, és cert que darrera d’una peça d’art hi han moltes coses per explicar i estaria molt bé que els museus d’art ampliessin els seus llenguatges museogràfics per poder atreure un ventall més ampli de públics. Els museus de ciències, on l’objecte –per la societat- no té un pes tan gran, és més flexible i més atrevit a l’hora de buscar solucions museogràfiques per explicar fenòmens.

I continuant amb els joves, a l’AMC vau iniciar una campanya per donar a conèixer joves museistes. Què creus que s’hauria de fer als museus per afavorir que els joves tinguin accés a la professió?

Qualsevol iniciativa per visibilitzar els joves, en aquest cas, professionals és important. Malauradament avui dia els joves professionals que es volen incorporar al camp professional ho tenen difícil a causa de la precarietat laboral del sector (com altres) i de la manca d’oportunitats. És inadmissible que les administracions públiques vagin reduint les convocatòries laborals en comptes d’augmentar-les. Porten massa temps que les places vacants per jubilació no es convoquen ni tampoc s’amplien el RRHH que els museus necessiten. Les plantilles avui dia estan massa tensionades de feina per aquesta mancança. I tot plegat afecta a les poques oportunitats que tenen els joves per inserir-se professionalment al sector.

Aquesta greu mancança és una de les batalles que tenim engegada des de l’AMC.

Un altre dels falsos axiomes que es donen per certs és que el museu no ha d’educar. És molt possible que es digui això perquè es confon educació amb escola i és obvi que el museu no ha de fer d’escola, que té una manera pròpia de fer l’educació basada amb el llenguatge que li és propi: el museogràfic. Què n’opines?

Absolutament d’acord! Els museus són un espai educatiu sense cap mena de dubte. L’educació no és només aquella que ofereix l’escola. Des dels museus i centre patrimonials s’ofereix una educació que es complementa amb la de l’escola quan parlem d’infants. I quan parlem d’altres públics, els museus, són espais que han de generar preguntes, curiositat i debat. Són espais on, amb les propostes expositives i els programes d’activitats, es genera relat, es promou coneixement, reflexió… Per tant són espais per a l’educació continuada al llarg del temps.

L’any 2021 vau editar el manual Planificació estratègica de museus i centres patrimonials. Aquesta és una eina molt important perquè un dels grans dèficits dels museus és precisament les dificultats de desenvolupar una gestió estratègica com a tal degut a les urgències de la gestió executiva. Sembla que cal demostrar que no s’està aturat, que no es pot deixar de fer coses. Quins són al teu parer els elements clau per tal que la gestió estratègica sigui el puntal sobre el que articular el funcionament dels museus?

Els plans estratègics són bàsics pel desenvolupament de la gestió de qualsevol museus. Aquesta gestió estratègica és el moll de l’os de tot equipament: ha de ser el full de ruta.

Per tal de poder-lo desenvolupar s’ha de ser conscient de la seva importància i treure temps  pel seu desenvolupament. Malauradament, però, la complicació burocràtica que darrerament està agafant l’administració provoca que, les direccions i equips tècnics, gairebé no tinguin temps de plantejar i pensar estratègies de planificació que són bàsiques per a qualsevol projecte. La burocràcia del dia a dia pot fer perdre de vista aquest full de ruta.

Durant la pandèmia va haver-hi diverses iniciatives on line que compartien l’interès per redefinir alguns aspectes dels museus des de la base. Semblava com si l’aturada obligada oferís una oportunitat per a fer certs replantejaments estratègics. Creus que aquelles intencions  s’han plasmat finalment als museus d’alguna manera concreta?

Sens dubte la pandèmia de la covid-19 va representar un abans i un després en el camp dels museus i del patrimoni cultural en general. El fet de tancar les portes d’avui per demà, ens va obligar a fer el salt de forma ràpida per ser presents de forma virtual. Van ser molts els esforços per bolcar continguts dels museus i ser presents a les pàgines webs. Aquest fenomen ja s’ha quedat i penso que és un valor afegit de tots els equipaments. Actualment hi ha un elevat nombre de recursos (visites virtuals, 3D, etc.) que ajuden a difondre el patrimoni cultural i els seus museus. Tot plegat ha comportat una nova estratègia de difusió i de fer arribar els museus al públic en general.

Fa uns anys es va parlar molt de participació en relació als museus. De quina manera creus que ha quallat finalment aquesta visió (si fos el cas)?

La participació de la ciutadania en el museus cada vegada és més important. Per una banda tenim les associacions dels diferents amics dels museus que contribueixen aportant coneixement (sovint són professionals vinculats a la temàtica del museu) aportant objectes, en tasques de conservació i en tasques de difusió.

Per altra banda molts museus estan treballant de manera col·laborativa amb escoles, creant projectes de llarga durada que van molt més enllà de les activitats puntuals proposades des dels centres patrimonials.

Des de fa un cert temps els museus fan un esforç per revisar els seus relats i fer-los més inclusius. Per fer aquest canvi treballen colze a colze amb diversos col·lectius (LGTBIQ, grups feministes, persones de diferents orígens culturals, etc.). La pròpia AMC ja fa dos anys que organitzem, conjuntament amb el Centre LGTBI de Barcelona, unes jornades per apropar els dos mons.

Potser aquesta participació de la societat va incorporant-se més lentament del que voldríem, perquè suposa canviar molt les estructures de treball que tenien els museus… però s´hi està anant.

[Versión en castellano]

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Ir arriba