Joan Santacana és arqueòleg, professor universitari i investigador al camp de la museografia didàctica i interactiva.
Has estat molts anys directament vinculat al món dels museus i del patrimoni des de la universitat. Creus que la mirada acadèmica és diferent a la de les persones professionals dels museus? Si és així, en què?
No sé si hi ha una mirada acadèmica referida al món del patrimoni i dels museus; de fet, l’acadèmia, almenys en el nostre país, ha viscut sovint d’esquenes a aquest món i quan ho ha fet, no sempre ha comptat amb el coneixement suficient. Molt sovint els professors universitaris i els que des de les universitats han treballat sobre el patrimoni han procedit de la Historia de l’Art i de les Escoles d’Arquitectura. Els professors d’art han analitzat el patrimoni des del seu particular angle i, per tant, no massa diferent al que ja feien a les aules. Pel que fa als arquitectes, evidentment els museus formen part de la seva tasca de projectar, i per tant, han vist aquest món com a propi. Però ni els uns ni els altres coneixien massa, a priori, la matèria primera sobre la que s’havia de treballar. A les darreries del segle passat aquests col·lectius acadèmics que han intervingut en els museus s’han vist reforçats per investigadors procedents del camp de l’antropologia cultural i aquesta visió va significar una aportació original, però no sempre útil en camps com els museus de ciència, els de tecnologia, etc. Finalment hi ha hagut incorporacions tardanes de col·lectius universitaris que s’han ocupat dels museus i del patrimoni procedents de camps com la didàctica que han volgut intervenir en la manera de presentar el patrimoni a fi i efecte de fer-lo comprensible per a tothom. El resultat en aquest cas ha estat molt desigual, ja que sovint han emprat la seva disciplina per tractar els públics infantils, confonent l’entreteniment amb el coneixement. Jo diria que els darrers tipus d’acadèmics que han volgut posar el peu en els museus han estat els pedagogs però la seva aportació ha estat sovint poc útil, ja que normalment desconeixen els continguts del museu, i per ensenyar o per crear coneixement a partir de restes, objectes o materials científics, cal primer conèixer el tema i, si és ja es difícil ensenyar allò que coneixes, ensenyar el que no coneixes és impossible.
Naturalment la mirada dels museòlegs, d’aquells que s’han format en les sales del museu, sí coneixen la col·lecció; tots els altres professionals, acadèmics o no, han de ser d’ajuda i els han d’escoltar, perquè és important saber el punt de vista de l’arquitecte, de l’historiador de l’art, del pedagog, de l’antropòleg, etc.,. però no sempre els has de fer cas. Recordo un cas en el que s’havia de fer una exposició sobre micologia i, és clar, calia tractar des dels fongs que emprem com a medicaments com la penicil·lina, fins els que emprem en els aliments (cervesa, formatges, vins,) i dels bolets. El micòleg pretenia que l’exposició mostrés tots els centenars de tipus de bolets coneguts i naturalment això era una barbaritat: calia escoltar-lo però no se li podia fer cas!
Vas ser un precursor de la didàctica del patrimoni. Creus que s’ha avançat de manera adequada en aquest àmbit? Quines són les característiques que la diferencien d’altres didàctiques?
Jo vaig plantejar la museografia didàctica a començaments d’aquest segle perquè volia donar solucions a uns museus que no estaven pensats per la gent normal. Això em va portar a formular alguna teoria sobre la didàctica del patrimoni. Jo entenc la didàctica tal com al va definir en el segle XVI Comenius quan deia que “és un artifici universal per fer comprendre i conèixer la major part de coses a la major part de persones d’una manera eficient i agradable o divertida.” Per tant, és un artifici, és a dir, un conjunt d’habilitats. Quan els mestres volen ensenyar de veritat, el primer que fan és intentar esbrinar que és el que sap l’alumne i ha d’actuar conseqüentment. No és pot ensenyar en el buit; tampoc es pot ensenyar allò que no se sap; el mestre ha de saber molt bé el que vol ensenyar, i tot plegat constitueix un corpus de “regles” que fan eficient l’ensenyament si s’apliquen amb intel·ligència. La didàctica del patrimoni aplica aquestes regles a elements que son sovint materials, com edificis, restes, objectes, ossos, etc. En aquest sentit és una didàctica objectural, que intenta que siguin els objectes els qui parlen; si jo miro les dens del crani d’un animal, i prèviament he mostrat com n’hi ha que estripen, d’altres xafen, d’altres tallen, etc… em resultarà fàcil deduir si era herbívor o carnívor …Per tant, s’ha avançat una mica, però els nostres museus, especialment a Catalunya, ens resta molt per recórrer en el camp de la museografia didàctica. Encara no hem entès que per construir coneixement cal entusiasmar, tenir guions potents, saber interrogar als objectes, a les obres d’art, als fòssils, a les roques…
Nosaltres definim al llenguatge museogràfic com l’endèmic dels museus i del patrimoni. Un llenguatge que té la seva gramàtica i sintaxi pròpia i que es basa en el poder comunicatiu dels objectes i dels fenòmens. Quin paper creus que ha de tenir aquest llenguatge en l’educació museística i la didàctica del patrimoni?
Cada disciplina té el seu llenguatge; la seva funció és donar precisió, conferir rigor als conceptes. Si es prescindeix del llenguatge tècnic es perd coneixement. La museografia, com passa amb la medicina, o el dret ha de mantenir els termes específics amb els que etiquetem els conceptes. Tot aquell que treballa en temes relacionats amb el museu hauria de conèixer la seva terminologia, pròpia i exclusiva; no és igual parlar de museografia que de museologia. El que passa és que el llenguatge no s’ha d’emprar com a un sistema encriptat per marginar els que no el coneixen, com a vegades es fa en alguns museus. Això equival a no amagar el llenguatge sinó a explicar el significat dels mots tècnics.
Fa catorze anys vas coordinar amb la Carolina Martín, el Manual de Museografia interactiva. Sovint el terme interactiu es confon amb muntar mòduls o objectes on es pugui tocar (normalment un botó) i passin coses. Amb els anys s’ha demostrat, sobretot en els museus de ciència, que aquest fet no ha fomentat la interactivitat en el sentit que la definia Jorge Wagensberg sinó les corredisses a veure qui prem més botons. Què en penses?
La autentica interactivitat està en el cervell, no està en els dits de la mà. El museu interactiu és el que fa preguntes, pertorba, enamora i en el fons crea coneixement. Si el museu no sap fer preguntes, no pot esperar que els usuaris es plantegin respostes. Quan en els primers museus de ciències es van posar elements que en deien interactius manuals, era perquè hi havia professionals que interactuaven amb la gent; els acompanyaven en el recorregut, els ajudaven en la tasca de descobrir el món. Però quan alguns museus van fer desaparèixer la interacció humana perquè resultava massa cara de mantenir i la van substituir pels mecanismes del toca-toca, els equipaments museístics van començar a esdevenir inútils, ja que havien perdut el poder de preguntar. Nosaltres en el llibre esmentat de la museografia interactiva ja ho plantejàvem això, però les administracions, vull dir els seus responsables, quan fan un museu pensen sovint en fer un edifici singular, pensen en el disseny que ha de fer badar la boca dels neòfits i no pensen que sense personal molt preparat tot esdevé inútil. Jo, a vegades, imagino com seria dissenyar una perruqueria amb un disseny fantàstic, amb bons materials, amb cadires ergonòmiques i música ambiental, però en el moment de posar-hi els perruquers o les perruqueres, es procedís a llogar a qualsevol, a delegar el servei a una empresa sense formació específica en perruqueria i, d’aquesta manera, s’obrís el local al públic: que en pensaria la gent d’aquest negoci?; quan temps duraria?. Això és el que passa amb els museus dits interactius; es dissenyen màquines interactives esperant que, per si soles captivin als usuaris, però l’usuari no ha tingut cap motivació prèvia, no ha pensat mai en la temàtica que tracten les màquines i per tant, es limiten a mirar, mentre que els nens i nenes corren a tocar-ho tot, sense llegir res, ni esperar respostes a preguntes que ells no s’han formulat. Aquesta problemàtica dels mecanismes interactius, avui s’ha agreujat amb els mecanismes digitals, el problema encara és molt mes greu.
Si continuem parlant d’interactivitat, un dels nostres membres fundadors, Pere Viladot, en el seu llibre La Educación en el museo de ciencias transformador, de propera publicació, ha definit la museografia interactiva com aquella que es basa en el diàleg permanent entre l’emoció, acció, la reflexió, les tres interactivitats que definia Wagensberg a través de la comunicació entre les persones, és a dir, parla d’una interactivitat social i no individual. Quina és la teva opinió?
Hauria de ser així; és la única interactivitat que crea coneixement; l’altra simplement entreté. Wagensberg ho havia treballat molt; vàrem compartir algunes xerrades sobre aquests temes dels que ell n’era un apassionat.
A El Museu Transformador hem encunyat el terme museista per referir-nos a les persones que treballen als museus ja que el terme museòleg ens sembla massa acadèmic i que deixa fora molts dels itineraris professionals. Quina és la teva opinió al respecte?
No m’ho havia plantejat fins que ho vaig veure. De fet “museòleg” vol dir aplicar el logos al museu, és a dir la raó, el raonament; a mi ja m’estava bé.