De los experimentos a los procedimientos

Pere Viladot, El Museo Transformador.

Artícle també disponible en català aquí.

Bajo el título Museos relevantes para la comunidad. Herramientas para la participación ciudadana, los pasados 30 de noviembre y 1 de diciembre, se celebró la 6º Jornada del Observatorio de los Públicos del Patrimonio Cultural de Catalunya (OPPCC). La jornada, celebrada en línea las tardes de los dos días, reunió ponencias de reflexión (Sharon Heal, directora de la Museums Association y Macarena Cuenca, profesora de la Universidad de Deusto) y experiencias prácticas de seis museos de Catalunya (Museu de l’Empordà, Museu d’Art de Cerdanyola, Museu d’Història de la Immigració de Catalunya, Museu del Ter, Museu-Arxiu Tomàs Balvey y Museu Hidroelèctric de Capdella

El Museo Transformador asistimos como oyentes y constatamos la importancia de continuar los debates sobre la participación de la comunidad en proyectos de co-creación con los museos. Pero a la vez, comprobamos la cada vez más imperiosa necesidad de dotarlos de herramientas de evaluación para que puedan iniciar, recorrer y concluir el camino hacia la escucha y la participación de y la complicidad con la comunidad. Parece que después de tanto tiempo de hablar de museología crítica, de museo social o de la necesidad abrirse a la comunidad, todavía andamos experimentando con proyectos singulares —y sin duda muy valiosos—, sin que se hayan construido instrumentos, criterios y técnicas evaluativas que ayuden a los museos, debiendo hacerlo solos. Afortunadamente, la labor de instituciones como el OPPCC, con sus diversas iniciativas de evaluación, pueden permitirlo en el futuro.

Joaquim Nadal director del Observatorio, en la presentación de la jornada, se hizo la pregunta de si en la actualidad puede haber un museo que no sea relevante para la comunidad. Sin duda la respuesta es negativa aunque aún haya demasiados impedimentos para ello. A nuestro parecer, uno de ellos es esta amalgama de exposiciones de buenas prácticas que, sobre todo a raíz de la pandemia, han surgido por doquier y que, nos tememos que no son más que recetas únicas ya que los contextos no son replicables.

Resumimos algunas de las conclusiones que sacamos de la jornada.

• Acercarse a la comunidad requiere asumir que debemos acudir a los expertos: técnicos de servicios sociales, sanitarios, centros cívicos, escuelas, bibliotecas, etc., ya que son ellos los que conocen la realidad comunitaria.
• Transformación social es dejar entrar a los colectivos marginados en el museo pero sobre todo fortalecerlos para que sean ellos mismos los que reclamen su lugar en la sociedad.
• Los equipos de los museos no suelen representar la diversidad sociocultural de la sociedad en la que se inscriben ¿Cómo podemos superar este déficit?
• En las grandes ciudades, el museo no debe querer hacer de centro cívico que son las instituciones que están insertos en la misma comunidad. El museo no está ubicado pensando en eso. En cambio muchas veces, en poblaciones donde no existe esta institución, el museo puede ejercer esta función.
• Los procesos de consulta a la comunidad requieren de tiempo prolongado y de intercambio en paralelo con los técnicos del museo y los expertos. Los procesos secuenciales pueden no dar con los matices.
• Dar voz a las comunidades sin conocer sus lenguajes y contextos pueden suponer llevar los proyectos al fracaso más absoluto.
• Para acometer la participación de la comunidad en los museos es necesario hacerlo desde una profunda planificación estratégica. Esta planificación puede requerir cambios organizativos e incluso en puestos de trabajo.
• Es necesario romper las barreras interdepartamentales dentro del museo para crear grupos de trabajo interdisciplinares.
• Hay que escuchar y auscultar el entorno, estar atentos a sus necesidades para generar programaciones flexibles que incorporen sus aportaciones.
• El museo debe trabajar desde el activismo social teniendo en cuenta que es una organización experta a la vez que una plataforma de comunicación muy potente a través de sus exposiciones. Debe salir de sus paredes para encontrarse con la comunidad.
• Es necesario vigilar con el uso del concepto de comunidad. ¿Qué o quién es?
• Hay que saber gestionar el fracaso, la participación requiere de tiempos geológicos, hay que persistir e insistir, no querer hacerlo en poco tiempo porque está de moda.

Así pues, ¿por qué no generar lugares de encuentro entre las personas que han desarrollado estos proyectos tan ricos en experiencias de gestión estratégica para generar criterios comunes aplicables? ¿Nos ponemos a ello? Desde El Museo Transformador, nos ofrecemos a servir de catalizadores.

---

Dels experiments als procediments

Pere Viladot, El Museu Transformador.

Amb el títol Museus rellevants per a la comunitat. Eines per a la participació ciutadana, els passats 30 de novembre i 1 de desembre, es va celebrar la 6a Jornada de l’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya (OPPCC). La jornada, celebrada en línia les tardes dels dos dies, va reunir ponències de reflexió (Sharon Heal, directora de la Museums Association i Macarena Cuenca, professora de la Universitat de Deusto) i experiències pràctiques de sis museus de Catalunya (Museu de l’ Empordà, Museu d’Art de Cerdanyola, Museu d’Història de la Immigració de Catalunya, Museu del Ter, Museu-Arxiu Tomàs Balvey i Museu Hidroelèctric de Capdella.

El Museu Transformador vam assistir com a oients i vam constatar la importància de continuar els debats sobre la participació de la comunitat en projectes de co-creació amb els museus. Però alhora, també comprovem la necessitat cada vegada més obligada de dotar-los d’eines d’avaluació perquè puguin iniciar, recórrer i concloure el camí cap a l’escolta i la participació de i la complicitat amb la comunitat. Fa l’efecte que després de tant de temps de parlar de museologia crítica, de museu social o de la necessitat obrir-se a la comunitat, encara estem experimentant amb projectes singulars —i sens dubte molt valuosos—, sense que s’hagin construït instruments, criteris i tècniques avaluatives que ajudin els museus, havent de fer-ho tot sols. Afortunadament, la tasca d’institucions com l’OPPCC, amb diverses iniciatives d’avaluació, poden permetre-ho en el futur.

A la presentació de la jornada, Joaquim Nadal, director de l’Observatori, es va preguntar si hores d’ara hi pot haver un museu que no sigui rellevant per a la comunitat. La resposta és sense cap mena de dubte negativa encara que hi hagi massa impediments per fer-ho. Al nostre parer, un n’és aquesta barreja d’exposicions de bones pràctiques que, sobretot arran de la pandèmia, han sorgit arreu i que, ens fa por que només siguin receptes úniques ja que els contextos no són reproduibles.

Resumim a continuació algunes de les conclusions que hem extret de la jornada.

• Apropar-se a la comunitat requereix assumir que cal acudir als experts: tècnics de serveis socials, sanitaris, centres cívics, escoles, biblioteques, etc., ja que són ells els que coneixen la realitat comunitària.
• Transformació social és deixar entrar els col·lectius marginats al museu però sobretot enfortir-los perquè siguin ells mateixos els qui reclamin el seu lloc a la societat.
• Els equips dels museus no solen representar la diversitat sociocultural de la societat on s’inscriuen. Com podem superar aquest dèficit?
• A les grans ciutats, el museu no ha de voler fer de centre cívic que són les institucions que estan inserides a la mateixa comunitat. El museu no està ubicat pensant en això. En canvi, moltes vegades, en poblacions on no existeix aquesta institució, el museu pot exercir aquesta funció.
• Els processos de consulta a la comunitat requereixen molt de temps i de l’intercanvi en paral·lel amb els tècnics del museu i els experts. Els processos seqüencials poden no trobar els matisos.
• Donar la veu a les comunitats sense conèixer els seus llenguatges i contextos poden suposar portar els projectes al fracàs més absolut.
• Per emprendre la participació de la comunitat als museus cal fer-ho des d’una profunda planificació estratègica. Aquesta planificació pot requerir canvis organitzatius i fins i tot en llocs de treball.
• Cal trencar les barreres interdepartamentals dins del museu per crear grups de treball interdisciplinars.
• Cal escoltar i auscultar l’entorn, estar atents a les seves necessitats per generar programacions flexibles que incorporin les seves aportacions.
• El museu ha de treballar des de l’activisme social tenint en compte que és una organització experta alhora que una plataforma de comunicació molt potent a través de les exposicions. Ha d’obrir les seves les parets per trobar-se amb la comunitat.
• Cal vigilar amb la utilització del concepte de comunitat. Què o qui és?
• Cal saber gestionar el fracàs, la participació requereix temps geològics, cal persistir i insistir, no voler fer-ho en poc temps perquè està de moda.

Per què, doncs, no generar llocs de trobada entre les persones que han desenvolupat aquests projectes tan rics en experiències de gestió estratègica per elaborar criteris comuns aplicables? Ens hi posem? Des del Museu Transformador, ens oferim a servir de catalitzadors.