Al Museu Transformador apostem per un museu contemporani dedicat amb determinació a produir transformacions constatables en la cultura i l’educació de la societat, emprant el llenguatge museogràfic que li és propi. Per això identifiquem una sèrie de canvis que volem fomentar, per tal de contribuir a la seva consolidació:
De finalitat a mitjà de comunicació: creiem que en les últimes dècades els museus estan passant de ser institucions dedicades gairebé exclusivament a la conservació, catalogació, desenvolupament i exhibició d’una col·lecció, a convertir-se en un mitjà de comunicació social, procés encara no acabat i en el qual es troben immersos.
La col·lecció, que als museus vuitcentistes es visitava pel seu propi valor, no és que avui l’hagi perdut, sinó que ara s’accentua al posar-lo al servei d’un relat d’intenció educativa que l’exposició vol transmetre. D’aquesta manera, la peça de col·lecció passa de ser una finalitat en si mateixa, a un mitjà de comunicació per educar. Aquesta nova dinàmica afavoreix el llenguatge autònom, independent i endèmic dels museus, que té l’exposició com a producte natural: el llenguatge museogràfic. Així doncs, com a mitjà de comunicació de ple dret que és, el museu no es limita només a transmetre informació, sinó a posar en comú i compartir opinions, sensacions, inquietuds, sentiments, visions, somnis, anhels, frustracions, esperances, intuïcions, interessos o passions, amb la finalitat de fomentar la recerca i el desenvolupament del coneixement i emprant sempre els recursos del llenguatge museogràfic.
D’entertainment a enlightenment: des dels seus inicis, els fonaments bàsics dels museus estaven relacionats amb provocar un estímul intel·lectual especialment singular i emocional. Una dimensió elevada del concepte d’aprenentatge i formació i a la vegada, un privilegiat recurs per a una formació integral de tots els ciutadans en el sentit més ampli.
Al Museu Transformador pensem que amb el pas dels anys, en molts casos els mitjans s’han anat convertint en finalitats de forma que molts museus, de forma sorprenent, s’assemblen massa als parcs d’atraccions i altres entitats dedicades a l’entertainment, al show business o a l’attractions industry, malgrat pretendre estar oferint un servei educatiu. Això és fruit d’un màrqueting que busca adaptar-se als públics per atreure’ls, substituint un lideratge que hauria d’atreure els públics per transformar-los.
Del quantitatiu al qualitatiu (impacte social del museu): avui els museus mesuren el nombre de visitants (així saben com atrauen) i també valoren la seva satisfacció (així saben com agraden), però arribats en aquest punt, el museu continua sense saber res sobre el seu impacte social: és a dir, com transforma.
Les mètriques quantitatives s’han imposat en tots els àmbits socials de l’actualitat, sobre la base d’una orientació cap a la recerca d’un benefici ràpid —gairebé sempre econòmic— fins i tot, paradoxalment, en aquelles entitats que no pertanyen al sector privat. Per a l’avaluació dels seus resultats, els museus han extrapolat certs indicadors d’efectivitat que potser serveixin a d’altres establiments, però no als museus entesos com a organitzacions d’impacte educativo-social. El museu contemporani intenta utilitzar doncs, indicadors quantitatius per intentar valorar impactes qualitatius, una intenció que sembla realment complicada. Així els visitants, reconvertits en objectes d’un servei més que en subjectes d’una transformació, poden identificar el museu amb un equipament més d’oci i temps lliure, potser amb un cert vernís cultural.
De l’orientació cap a l’executiu, a l’orientació (primer) cap a l’estratègic: El ple desenvolupament d’una gestió estratègica regular i estable dels museus es troba amb moltes dificultats (característica que, tot sigui dit, comparteixen els museus amb altres entitats d’acció social o cultural). Creiem que, amb massa freqüència, s’ha acabat assolint un estil de gestió basat en la immediatesa executiva i en l’opció sistemàtica pel que aparentment és pràctic i ràpid, de manera que l’eficiència es confon amb reduccionisme.
Sovint aquesta és una dinàmica intensament fomentada per certes empreses externes que alleugen als seus museus-clients presentant-los com resolutiva i eficient una gestió que en realitat és precipitada i a curt termini. Molts museus sense nord estratègic es dediquen a improvisar —de vegades precipitadament— tot tipus d’activitats més o menys originals o de moda —siguin museogràfiques o no—, explicant aquesta dinàmica en el context d’una vocació presumptament plural, transversal o fins i tot evolucionada. Aquesta actitud en realitat mostra dispersió i desenfocament en els objectius socials que haurien de ser propis, singulars i de llarg termini. El sentit expeditiu es pot confondre amb la precipitació i tot sembla consistir en fer moltes coses. Aquest factisme o intensa activitat executiva —que contrasta amb una quasi nul·la activitat estratègica a llarg termini—, en moltes ocasions es correspon amb afanys aïllats sense contextualització en una narrativa més àmplia, ja sigui prèvia o posterior a la visita. El treball sobre el llenguatge museogràfic, actiu clau i endèmic del museu que hauria de ser un element nuclear de la seva acció, passa així paradoxalment a un segon pla, atorgant al museu l’aspecte d’un establiment redundant sobre el que ja ofereixen altres llenguatges o espais, com ara els centres cívics o centres culturals. El museu perd així la seva singularitat i el seu sentit global, i es posiciona en una perillosa situació de prescindibilitat social.
De la sangria al vi: pensem que el llenguatge museogràfic, com el llenguatge cinematogràfic, el llenguatge escènic o el llenguatge literari, té la seva pròpia personalitat, la seva pròpia singularitat i els seus propis recursos endèmics.
Sovint però, l’exposició entesa com a producte natural i propi del llenguatge museogràfic, ha anat derivant cap a un producte gairebé d’interiorisme, sobredimensionant la seva pretensió estètica sobre la seva funció ètica; una exposició potser llampant però comunicativament poc eficient, amb profusió d’ocurrències vistoses però mancada de creativitat; una exposició en ocasions reduïda a un còctel més o menys atractiu de productes d’altres llenguatges ubicats amb més o menys fortuna en una sala, en el context d’una actitud en la qual el concepte de R+D+i museístic ha perdut tot el seu significat. Per tot això creiem que l’exposició no hauria de ser com una gerra de sangria irrellevant que sorgeix de combinar diversos ingredients heterogenis; sinó com una ampolla de vi transcendent i singular, que procedeix de conrear la vinya i que no es pot obtenir a partir de la barreja d’altres productes.
De la dispersió a l’enfocament: malgrat tot, creiem que és relativament fàcil identificar el core business (competència distintiva) del museu, que justament es basa en treballar sobre els recursos propis del llenguatge museogràfic basats en l’objecte i el fenomen tangibles.
Recentment, aquests actius han estat substituïts a les sales d’exposició de forma sorprenent, per productes d’altres llenguatges que potser podrien tenir un paper auxiliar, però que en tot cas ja tenen els seus propis mitjans, recursos i espais, i que poc o res tenen a veure amb el llenguatge museogràfic. Al nostre parer, el fet que en una sala d’exposicions o museu hi càpiga físicament qualsevol cosa —de forma literal— i que sigui susceptible de ser visitada, no vol dir que estigui aportant res veritablement adequat, rellevant o oportú per a l’experiència museística. Pensem que les noves tecnologies tenen plena cabuda en les exposicions i són el producte natural de la R+D+i museístic, però hauran de ser —òbviament— noves tecnologies pròpies del llenguatge museogràfic, no d’altres llenguatges (típicament els recursos digitals).
Si tu també creus en un museu contemporani capaç de produir transformacions constatables en la societat, adhereix-te al nostre manifest.
