Si com dieu l’objecte no és una finalitat en si mateixa, ¿per a què conservar-lo havent-hi les tecnologies actuals?
Perquè les tecnologies actuals poden representar els objectes, però no presentar-los, i això últim s’ha evidenciat com un aspecte bàsic en la seva capacitat comunicativa. Aconseguirien els aquaris mantenir la mateixa rellevància substituint els tancs amb peixos per vídeos de tancs amb peixos?
A més, el valor dels objectes també prové de la seva rellevància com a font d’informació científica que permet fer estudis per entendre el passat. D’altra banda no seria la primera vegada que amb l’aparició de noves tecnologies es prediu de manera equivocada la fi de les anteriors. En els anys 60, l’aparició de la fotografia a nivell popular va fer pensar que la pintura tenia els dies comptats. Als anys 70, en plena proliferació dels aparells de televisió, hi va haver qui va afirmar que la ràdio veuria el seu final… S’atribueix al jugador d’escacs rus Anatoli Karpov aquesta brillant frase: «Els escacs no moriran amb els ordinadors per la mateixa raó com el ciclisme no ha acabat amb l’atletisme».
En ple segle XXI, no és imprescindible comptar amb les tecnologies per fer exposicions?
Sí, però amb les tecnologies pròpies del llenguatge museogràfic, que les té.
No és reduccionista renegar dels altres llenguatges?
Els altres llenguatges són benvinguts. És només que en l’àmbit de l’exposició s’han de fer servir en un paper auxiliar i no protagonista. Com seria una pel·lícula en la qual la banda sonora musical de fons (per bona que fos) imposés el seu volum al diàleg dels actors?
Dóna la impressió que rebutgeu els recursos digitals. No és un posicionament antiquat?
Rotundament no. Defensem que el museu té el seu propi llenguatge i els seus propis recursos comunicatius, els quals han de ser els protagonistes i els que asseguren l’oportú rigor museístic. Els recursos digitals poden tenir un paper auxiliar en l’àmbit de l’exposició, però no un paper nuclear. Pensem que en molts casos s’ha optat equivocadament per inundar de recursos digitals les sales d’exposicions i museus, emprant-los més com a finalitats que com a mitjans, que és el que creiem que són. No obstant això, les TIC ‘estan ja a tot arreu i formen part integrant de la nostra vida quotidiana. Per això, creiem fermament que el seu ús sí cal que tingui un paper fonamental en la connexió del museu amb la seva comunitat a través de les xarxes socials, accés a bases de metadades, tecnologies que complementin la visita presencial, etc. En qualsevol cas, s’ha demostrat que en massa ocasions, l’únic que s’ha fet en aquest sentit és bolcar contingut analògic a l’mitjà digital, quan aquest mitjà requereix una anàlisi profunda de continguts que han de ser específics per a ell.
