Jo no entenc massa bé què és el que aporten certs museus: per veure un firmament estrellat (com en el cas dels planetaris), jo prefereixo anar-me’n a la muntanya i veure el cel de nit.
Efectivament: la intenció educativa del museu contemporani es podria entendre com una aspiració de «condensar» l’experiència quotidiana de la qual gaudim durant la nostra vida diària, i que és tan rica formativament parlant. Però no tothom té l’oportunitat de poder anar a una muntanya de nit i diposar d’aquesta fabulosa experiència intel·lectual entre les pròpies de la seva quotidianitat: per això precisament existeixen els museus.
Així, el llenguatge museogràfic en última instància, pretén oferir coneixement amb la mateixa naturalitat que ho rebem durant la nostra experiència vital diària, recreant aspectes propis d’una quotidianitat de la que potser alguns gaudeixin, però de la qual un públic ampli d’una altra manera no podria disposar. Aquesta intenció d’aproximar els objectes i les experiències tangibles a tots aquells que d’altra manera no podrien gaudir-ne intel·lectualment durant la seva experiència vital, està en l’ADN dels museus i els caracteritza des dels seus orígens.
Per què assegureu que un museu no ha de donar informació?
No diem exactament això. Diem que el museu no només ha de donar informació. Per dos motius: el primer perquè avui ja hi ha moltes fonts d’informació. El segon perquè el museu ha de fer molt més que només divulgar, ha de contribuir a crear coneixement.
No és possible divertir-se en un museu?
Sí, és clar. Però no ha de ser l’objectiu de la visita, creiem que ja existeixen molts mitjans específics per a la diversió. Seria molt ineficient dedicar els molts recursos que requereix un museu a aconseguir una cosa que es pot aconseguir amb mitjans molt més assequibles, i per al que hi ha espais i professionals 100% especialitzats. El museu ha d’aspirar a aconseguir alguna cosa molt més ambiciosa que divertir, que és seduir. La visita hauria de transformar el visitant. Si ho aconsegueix, aquest s’ho passarà bé, obtindrà una satisfacció que alguns poden anomenar diversió.
Quines són les vostres referències en educació?
Algunes d´elles:
Llibre: Neurociència per a educadors. Tot allò que els educadors sempre han volgut saber sobre el cervell dels seus alumnes i mai ningú s’ha atrevit a explicar-los de manera entenedora i útil. Autor: David Bueno. Ed. Rosa Sensat (notas de la lectura d´aquest llibre per G. Fernández).
Llibre: ¿Cómo aprendemos?. Una aproximación científica al aprendizaje y la enseñanza: Autor: Héctor Ruíz. Ed. Graó.
Col.lectiu Pedagogías invisibles
