Algunes preguntes suggeridores: gestió

Només pretenem contribuir modestament al desenvolupament d’una transformació que creiem que ja s’està demanant i de fet, produint (i no només en el sector de museus). Aspirem a posar el nostre granet de sorra pel que fa al el món dels museus d’una manera progressiva, tranquil·la i compartida, tot i que també apassionada.

Obtenir visitants és en tot cas un mitjà, però no pot convertir-se en una finalitat.

Un museu ha d’aspirar a atreure públic, entre altres coses perquè només si té públic podrà complir la seva missió social. Però és clau no confondre causa amb conseqüència, ja que si a la fi l’objectiu últim és obtenir públic, el museu pot caure amb facilitat en el recurs d’emprar diversos mecanismes de gestió que atreuen públic de forma relativament senzilla, deixant al marge les seves veritables finalitats socials.

D’altra banda, per descomptat que no es pot admetre utilitzar l’argument que el nombre de visitants no ha de ser la prioritat per a excusar la irrellevància social d’un museu. En realitat es tractaria de la situació extrema oposada a la potser més comuna i igualment poc desitjable: tractar de justificar la rellevància social d’un museu omplint-lo gairebé del tot de visitants, emprant per a fer-ho qualsevol reclam, encara que no tingui gairebé res a veure amb l’experiència museística o amb la seva missió social.

Aspirem a un concepte desenvolupat del verb agradar. Creiem que perquè alguna cosa sigui interessant i persisteixi en el temps, ha de ser rellevant. La millor manera d’agradar és justament mostrar interès en transformar.

Malgrat que els museus tenen segles d’existència, la seva funció social ha canviat molt en les últimes dècades, ja que han passat de ser finalitats en si mateixos (amb la col·lecció com a actiu fonamental) a ser mitjans de comunicació, gaudint així d’un paper socioeducatiu que abans no tenien, al menys de forma explícita. En aquest sentit, el congrés de l’ICOM de 1971 a Grenoble marca un abans i un després en el compromís dels museus amb l’educació, identificant a partir de llavors una funció social per als museus concretament relacionada amb la comunicació i l’educació, i marcant així d’alguna manera el concepte de museu contemporani. De forma natural amb aquest canvi, el perfil dels professionals del museu també hauria d’haver canviat ateses les noves funcions socials admeses, però no ho ha fet en la mesura que era necessari. Per posar un exemple, els departaments d’educació solen estar externalitzats o gestionats per conservadors reciclats, i són excepció els museus amb professionals formats ad hoc.

Sí, hi ha empreses que s’oferirien molt gustoses a fer-ho. Tanmateix nosaltres no hi apostem. Concebre i desenvolupar un museu és apassionant i necessari i creiem que el seu paper és fonamental, també a la societat actual. No obstant això, cal tenir en compte que el museu contemporani eficaç és un fenomen social, no és un fenomen arquitectònic, ni és un fenomen turístic, ni sol ser un bon negoci. Tampoc no és res relacionat amb el món de l’entertainment, de l’edutainment, de la gamification, del wow effect o de la attractions industry, de manera que els projectes museístics orientats en aquesta línia poden generar problemes importants de gestió a mitjà o llarg termini. Un museu nou és un projecte molt més incubat i participat que contractat o encarregat; que necessita, des dels seus inicis, de la complicitat de la seva comunitat en totes les formes i maneres possibles; i que ha d’estar fet amb, per i per a la seva comunitat.

A El Museu Transformador, identifiquem el museu contemporani com una organització amb característiques pròpies de les entitats de Tercer Sector, en aquest cas dedicat a la transformació social a través de l’educació i mitjançant l’ús de l’llenguatge museogràfic. Des d’aquest punt de vista, la inclusió, entesa com a justícia social, ha de ser el nord que guiï la política financera de l’museu. Per tant, no creiem que s’hagin de pagar entrades, ja que poques vegades les despeses d’una iniciativa social es carreguen als seus beneficiaris. Seria equivalent als motius pels quals no es paguen els serveis d’una biblioteca.

Com passa amb l’avaluació, la participació no pot identificar-se com un interès aïllat del museu; com una mena d´ultimo grito de moda per tal de ser ara abordat pels museus, sinó com un objectiu estratègic.

Més que participació, preferim el terme integració. No es tracta tant que els ciutadans puguin participar en el museu, sinó que prenguin el museu com una cosa pròpia; que opinin sobre ell, que el critiquin, que el transformin. La idea de base no és només que els visitants puguin participar de certs processos executius del museu més o menys relacionats amb la visita, sinó més aviat que els ciutadans col·laborin amb els estaments estratègics del museu, que hauran de ser prou permeables i accessibles per a permetre-ho.

A El Museu Transformador, el reflex d’aquesta visió es plasma en la nostra intenció de que els adherits al nostre projecte no només procedeixin de la professió museística, sinó de qualsevol àrea de la societat. Imaginem El Museu Transformador com un fòrum mixt, tant de professionals dels museus, com dels seus públics. Pensem que si a mig termini aconseguim això, estarem en el camí de contribuir al fet que el museu contemporani s’entengui, es visqui i es gestioni com quelcom de tots.