Ana Grande, ex Cap de Comunicació y Educació al Museu del Ferrocarril de Catalunya.
[Versión en castellano]No sé si sabré definir els sentiments que m’ha provocat la lectura del Manifest de El Museo Transformador. De fet, he trigat bastants dies a posar-me davant de l’ordinador a ordenar aquestes paraules. Haig de dir que en una primera lectura em va semblar que és el camí que haurien de recórrer tots els Museus que vulguin ser “com cal”. Però, vet aquí que si els darrers vint-i-cinc anys de la meva vida laboral jo he estat responsable de les àrees de comunicació i educació d’un museu, potser he anat fent tot malament. No us amoïneu, a aquestes alçades de la meva vida i experiència, ja no caic fàcilment en aquests paranys auto infringits, però sí em donen què pensar.
Tinc molts anys d’experiència laboral i he aprés que la teoria es diferencia molt de la pràctica i, sobre tot, que hi ha una dita ben certa que no sé traduir al català, “lo mejor es enemigo de lo bueno”. Moltes vegades toca tirar endavant amb el que tens, i si amb això aconsegueixes fer un museu més educador i més social i quasi tocar “el millor”, doncs no és poc.
Potser és bo recordar el que passa a molts equipaments museístics, on a part de les dificultats en la gestió que pateixen tots en general, la manca de recursos humans va més enllà de ser preocupant. Com jo dic moltes vegades, hi ha una o cap persona per ocupar-se de tot; i quan dic tot, és tot. Això passa sobre tot en els que coneixem com a “museus locals” (siguin grans en extensió i col·leccions, o no). Jo mateixa m’he responsabilitzat de les àrees de comunicació i d’educació, de les activitats i d’altres tota sola des del 1998 al 2019, quan a mitjans d’aquell any vam poder ser dues persones a l’àrea d’educació. Ni us dic el que vaig aprendre d’interdisciplinarietat positiva i multidisciplinarietat. Es clar que “l’equip” funcionava de meravella i no hi havia problemes ni tensions. Jo, amb mi, no em barallo mai.
D’altra banda, i no m’ho tingueu en compte que ja sé que és lleig parlar de diners, què em dieu dels pressupostos? En alguns museus no existeix un pressupost específic per l’educació, es programa i dissenya de “manera creativa”. Perdoneu el sarcasme! Ara de debò, puc assegurar que és fa molt seriosament, amb molta passió i prestant molta atenció a la gran oportunitat que proporciona un patrimoni únic, amb una temàtica encisadora, que atrau per igual a petits i grans amb tot tipus de diversitat; es busquen col·laboracions amb els centres educatius i amb els CRP, amb les entitats i organismes més propers com l’ajuntament i, com en el nostre cas, la Universitat Politècnica; es demanen i utilitzen fins al darrer cèntim les subvencions, s’aprofita tota la formació a l’abast i es treballa molt .
Com sabem si ho hem fet be fins ara? No ho sabem científicament, però si de manera empírica a través de les cares de satisfacció, de descoberta, de sorpresa, d’agraïment, etc., i de les expressions i manifestacions directes del nostre públic.
Quin seria el full de ruta ara? Estaria molt be poder seguir el màxim de punts que proposa el Manifest de El Museu Transformador.
[Versión en castellano]