Mireia Mayolas Créixams, Cap de l´àrea d´Educació i Activitats del Museu Marítim de Barcelona.
Segurament la manera més pròpia que té un museu d’expressar-se és a través de les exposicions, punt de confluència entre l’objecte i la societat, les col·leccions i els públics.
En les darrers anys hem vist com els museus, que durant dècades han estat molt concentrats en la conservació del patrimoni, anaven girant la mirada cap a la societat. Només cal veure el lema del Dia Internacional dels Museus del 2020: Museus per la igualtat: diversitat i inclusió per fer-se a la idea de la voluntat que tenim de servei als públics.
Que els museus són espais per a la conservació i la recerca del patrimoni ningú no ho posa en dubte, però són també, espais de reflexió i de debat, accessibles, físicament, sensorial, intel·lectual, cultural i econòmica, per a l’ús i el gaudi a totes les persones. O això recull el Pla de Museus 2030 de la Generalitat de Catalunya.[1]
Traslladar tots aquests propòsits al format expositiu requereix repensar-ne el llenguatge, el fons i la forma.
És molt habitual que la direcció d’una exposició recaigui en una persona experta en el tema, que moltes vegades ve del món de la universitat o de la recerca i en té l’autoritat i la responsabilitat quasi absoluta. I també és molt habitual que l’equip tècnic de les àrees de programes públics no hi intervingui fins que cal concebre el programa d’activitats. Aquest sistema de treball però, no és l’única opció.[2]
Una exposició és un producte que requereix una gran transversalitat de professionals. Potser aquí hi ha la clau per canviar-ne forma i fons.
Des de de fa uns anys,[3] quan el Museu Marítim de Barcelona es planteja organitzar una nova mostra comença per crear un equip que en porti la direcció, integrat preferentment per algú de l’Àrea d’Educació i Activitats, que ha de procurar que sigui accessible, tingui en compte les necessitats de les persones i incorpori recursos didàctics així com estratègies per enfortir el vincle amb la comunitat; i algú altre de l’Àrea de Col·leccions i Gestió del Coneixement que ha de vetllar pel patrimoni del museu. A aquest equip s’hi afegeix la persona experta en continguts, que pot ser de la pròpia institució o, molt sovint, del món acadèmic. Allò que s’entén per “comissariat” doncs, ha de ser consensuat. Més tard s’hi incorporarà l’equip de disseny per elaborar el projecte museogràfic. La nostra preferència és que provingui del món de l’escenografia perquè pensem que la forma és un element de transmissió d’emocions molt important i té una gran potència per fer més proper el contingut. I en cada fase s’hi aniran integrant altres professionals: personal de conservació, de restauració, d’educació, de manteniment, del servei jurídic, de comunicació, etc.
De moment l’experiència de crear les exposicions en equip està sent bona. Pensem que aquesta nova manera de treballar ens està permetent obrir relats, ampliar narratives, diversificar els formats, però sobretot, aconseguir una major implicació per part de tot l’equip tècnic del Museu, que sent aquests projectes molt més propis.
[1] Pla de Museus 2030. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya, 2018.
[2] En un article de l’Smithsonian Institution: The making of exhibitions: porpuse, structure, roles and process. Simthsonian Institution, 2002. s’exposa com als EUA les estructures organitzatives i els processos utilitzats per crear exposicions van experimentar canvis importants vinculats a la transformació social dels museus, per la qual cosa alguns centres varen optar per un model on la responsabilitat de la direcció es compartia entre diversos perfils professionals https://www.si.edu/content/opanda/docs/rpts2002/02.10.makingexhibitions.final.pdf.
[3] L’any 2015 les exposicions varen passar a dependre de l’Àrea d’Educació i Activitats del Museu Marítim.
Desde el Museo Transformador pensamos que es muy buena idea empezar una exposición por el proyecto educativo y no a la inversa, como frecuentemente sucede.
Si partimos de la idea de que una exposición es el producto de un lenguaje (el lenguaje museográfico), y que tiene una intención transformadora (o cuando menos comunicativa), parece evidente que será preciso tener claro qué se quiere transmitir y qué se quiere conseguir de forma previa a cualquier otra consideración (del mismo modo que nadie acomete la construcción de un chalet sin un proyecto previo y meridianamente claro de la configuración, propósito y utilidad del resultado final). Además, desde este enfoque, la evaluación museística aflorará con toda la naturalidad del mundo, como mecanismo de necesidad obvia para ponderar el grado de consecución de las intenciones primigeniamente planteadas.
Cabría preguntarse porqué ciertas exposiciones se hacen primero y se les aplica el proyecto educativo a posteriori, ello a pesar de que se suela declarar que son exposiciones con presuntas intenciones educativas. Desde nuestro punto de vista esto es debido a que, con demasiada frecuencia, la intención básica (normalmente implícita o inconfesada) que alumbra la realización de una exposición es de tipo sobre todo estético, y las finalidades que tácitamente se plantean tienen que ver con un enfoque cuantitativista, esto es, conseguir muchos visitantes. Así, nos podemos encontrar a menudo con exposiciones de autor, realizadas bajo criterios subjetivos, similares a los que emplearía un artista de vanguardia. La opinática se impone en todos los procesos y la exposición acaba teniendo mucho de performance intensamente personalista donde la evaluación del impacto brilla por su ausencia.
También creemos que ha podido influir el hecho de que la función educativa no aparece de forma explícita en la definición de museo del ICOM hasta 1961. La idea del compromiso educativo y social del museo afloró con especial fuerza en el IX Congreso General del ICOM celebrado en Grenoble en Septiembre de 1971, el cual supuso un punto de inflexión en el mundo de la museología en base a conceptos relacionados con las capacidades educativas y sociales del museo en los que había influido el pensamiento de museólogos como Hugues de Varine.
Es a partir de entonces cuando los museos empiezan a esgrimir de modo explícito una función educativa, aunque frecuentemente este nuevo aparato educativo se superpone como un apósito externo y a posteriori al museo, pero no se aplica como una nueva filosofía que impregna los fundamentos estratégicos. Esta dinámica ha podido mantenerse en algunos casos hasta la actualidad.
Desde el Museo Transformador pretendemos contribuir a ir cambiando esta dinámica y que ejemplos como los del Museu Marítim de Barcelona se vayan extendiendo por el resto de museos.