Artur Moreno, doctorant en educació, elearning i museologia.
Aquest 2020 està sent un any especialment “diferent” a causa de la pandèmia de la COVID-19 i de les diverses restriccions socials que s’han imposat en diversos països. Aquestes restriccions han afectat a tots els àmbits socials, i molt especialment als museus. Perquè, què és un museu sense visitants? No està condemnat a l’oblit i la desaparició de les institucions museístiques si ningú els visita? Com es podran mantenir si no reben ingressos de les visites, turistes, exposicions temporals promocionades per empreses privades, etc…?
Bé, aquestes qüestions ja són de per sí preocupants per qualsevol institució i/o professional museístic, però adquireixen més entitat si pensem els museus des d’un punt de vista mercantilista, que és la visió predominant en la gestió museística general a gairebé tot el món.
Efectivament, aquesta gestió mercantilista on les variables més importants a l’hora de valorar l’èxit d’un museu són el número de visitants, quant d’autosuficients són econòmicament o el seu valor com a pol d’atracció turística és la que s’ha imposat en els darrers anys, tot i la gran quantitat de bibliografia que precisament defensa altres formes de gestió.
Ja fa més de 70 anys que des de l’ICOM es va començar a defensar una forma de pensar el museu des d’un punt de vista molt més social i integrat al seu territori i, malgrat que hi ha una ingent quantitat d’estudis, papers, llibres, articles… que han defensat aquesta idea i l’han fet evolucionar (especialment a partir de la implosió de les TIC), la realitat és que a la pràctica aquest punt de vista més social mai ha estat molt desenvolupat.
Dintre d’aquest punt de vista social, adquireix especial importància el rol educatiu dels museus, entenent els museus com a institucions socials; rol que és encara més rellevant amb la integració de les TIC tant al món museístic com al món educatiu. Però en el moment actual, el cert és que encara no s’han pogut (o no s’han volgut) desenvolupar de forma decidida les gairebé infinites possibilitats que sembla oferir el trinomi museus-escoles-TIC.
Durant la realització de la meva tesi doctoral he pogut comprovar que els motius d’aquest poc desenvolupament i, per tant, de l’assoliment tant del rol educatiu dels museus com de les seves funcions socials, de forma el més efectiva possible, són en realitat diversos. Destaco especialment la poca comunicació entre museus i escoles a l’hora de dissenyar una veritable pedagogia museològica, la manca de ponts epistemològics entre aquests, una mala comprensió del que són les TIC i un pobre plantejament pedagògic. Tot i així, hi ha museus que sí que en son conscients d’aquesta problemàtica, on la manca de recursos és el principal escull per poder desenvolupar una veritable pedagogia museològica integral amb base en les TIC.
D’igual manera, per mi ha estat una sorpresa descobrir que en aquests plantejaments sovint s’oblida uns dels actors més importants: els propis infants. En gairebé cap cas es té en compte els processos d’aprenentatge dels infants posats en evidència a partir de les neurociències. És més, moltes vegades algunes activitats pedagògiques proposades pels museus estan basades en el que els neuròlegs anomenen “neuromites” que no pas en evidències científiques.
Per tot això, va ser per mi una agradable sorpresa trobar una iniciativa com El Museu Transformador; comprovar que en línies generals tenen una visió del museu molt semblant a la meva i propostes concretes i pràctiques. I per això crec que hauria de fer-se més “soroll”, alçar la veu més en aquest sentit. En altres paraules, aprofitar just ara, el cop de realitat per evolucionar, transformar-se i adaptar-se a les necessitats socials actuals.
Estem convençuts que els visitants tornaran als museus quan la situació millori. De fet molts museus ja reben visitants tot i que les mesures de seguretat i les pors fan que l’afluència sigui molt menor a la que era en la “vella” normalitat. Algú ja es planteja si no és molt més útil una visita sense aglomeracions i nosaltres hem argumentat la necessitat de pensar en l’aforament del museu tenint en compte criteris qualitatius quant a la qualitat de la visita i no només de seguretat.
És cert que les incerteses són moltes com planteja l’Artur al primer paràgraf, però també que aquesta és una oportunitat única per replantejar-se la funció del museu i les estratègies per aconseguir-ho. L’Artur ho diu ben clar quan denuncia que la visió mercantilista ha anorreat la funció social del museu tret d’excepcions remarcables i normalment en museus petits i d’àmbit local dels quals no se’n parla mai.
El desenvolupament de les eines digitals als museus encara està molt endarrerit, és cert, massa. També ho és que sovint es presenten com a remei miraculós tecnologies provinents d’altres llenguatges que aplicats al llenguatge museogràfic, no deixen de ser un entreteniment més o, en el pitjor dels casos, un divertimento naïf. Molt probablement, les causes, com diu l’Artur tinguin relació amb un amb una mala comprensió del que són les TIC i el pobre plantejament pedagògic. Ell ho centra en el trinomi museus-escoles-TIC. Si ens deixes, nosaltres ens atrevim a anar molt més enllà: a la manca d’una visió estratègica per part dels museus.
És molt interessant la reflexió que l’Artur fa respecte a moltes activitats proposades pels museus basades en els “neuromites” i no en l’evidència científica. Darrerament han sortit dues publicacions al respecte que ens poden ajudar molt: Neurociencia para educadores, de David Bueno i Cómo aprendemos d’Héctor Ruiz. Llegiu-los, si us plau. Trencareu molts mites i quan us poseu a dissenyar propostes digitals vinculades a noves exposicions o activitats, tingueu-ho en compte. Segur que seran molt més útils. Sí, ens corre pressa, però encara ens en corre més ser estratègics i no caure en el fer per fer.
Moltes gràcies, Artur, per les teves encertades reflexions, entre tots intentarem fer el soroll que reclames i aprofitar l’ocasió per transformar-nos a una societat que no serà la mateixa quan hagi passat aquest atzucac.